Tot val la pena quan balles

El desitjat festival del cinc de juliol.

Va arribar el gran dia que les jazzeres juntament amb les altres companyes més esperàvem!
Ho recordaré tota la vida...

Tant de temps assajant,
i modificant posicions i fent noves coreografies a última hora que ens feien anar de bòlit...
Fent totes les compres necessàries per elaborar el vestuari adequat,
inventant i customitzant la nostra propia roba per brillar a l'escenari.

I al arribar al gran teatre de l'Àtruim, tan gran, amb uns camerinos espectaculars i espaiosos, quasi mil butaques, càmeres, llums...
Tot feia posar-te els pèls de punta...
El cor s'accelerava a cada segon que faltava per l'inici, la m'a em tremolava i em feia perdre el pols i que el maquillatge fós un xic irregular.
Vaig intentar estirar una mica per evitar lesions i per exagerar els passos el màxim possible.
Aquell era el moment.

Ens vam dirigir cap a l'escenari, es van obrir les cortines, vam veure quasi dos mil ulls sobre nosaltres i la música va començar a sonar.
Ja no hi havia marxa enrere.
La ment en blanc, un somriure a la cara i deixar-te anar per la melodia i el ritme formant una harmònica explosió de moviments.
El premi l'aplaudiment del públic.

Després córrer, agafar una tovallola, tornar-se a vestir i tornar-se a maquillar per tornar a escena i poder sentir aquella emoció inexplicable.

Espero haver-us pogut transportar al festival mitjançant les meves paraules, perquè us feu una idea més clara ara us posaré unes fotografíes, i un altre día us ensenyaré els tres vídeos, si puc.

A veure que us sembla.

Tots junts

A jazz

A dansa del ventre

A modern

Els meus professors

A jazz

A clàssic

Gràcies per tot.

Digueu-me la vostra opinió.

=)

Marta